En el cas que el Parlament dugués a terme la setmana vinent una
declaració formal d'independència, tal com ha anunciat el president
Carles Puigdemont a través de la BBC, quants dies duraria?
Després de l'alineament total del rei Felip VI amb la política del
Govern del PP envers Catalunya és versemblant pensar que les
institucions centrals de l'Estat espanyol permetin que s'arribi a fer
aquesta sessió del Parlament? Si, malgrat aquests interrogants, el
Parlament aconseguís fer aquesta sessió i proclamar aquesta
independència, quants països la reconeixerien? Quants entre els qui
efectivament compten a aquests efectes, és a dir, els Estats Units,
Alemanya, França, el Regne Unit, Itàlia, la Unió Europea, es mostrarien
disposats a acollir-la?
Res indica fins ara que ni un sol dels governs d'aquests països
simpatitzi amb l'eventualitat que neixi un nou Estat a Europa, a la
península Ibèrica. Ni tan sols Portugal, que podria veure-hi certs
paral·lelismes amb la seva pròpia història.
Si les perspectives són aquestes, el més probable és que a una
declaració d'independència tal com la que s'anuncia li passés més o
menys el mateix que li va passar a la solemne declaració de sobirania de
Catalunya aprovada pel Parlament el gener del 2013. És a dir, que
quedés en res, després que el Tribunal Constitucional l'anul·lés. Encara
que són de preveure algunes diferències importants entre tots dos
moments. El 2013, l'anul·lació va trigar uns mesos a arribar, per
citar-ne una. Ara, amb el Tribunal Constitucional convertit pel PP en un
jutjat de guàrdia, el més previsible és que l'anul·lació es fes en
qüestió d'hores.
Com que l'Espanya de la qual pretén esqueixar-se el nou Estat català
no accepta la nova situació, el que comptaria a partir d'ara, el que de
fet compta ara i sempre, és la força sobre el terreny. Això es mesura en
diversos paràmetres. Un d'ells és el militar. Un altre, el policial. Un
altre, el judicial. Un altre, el tributari. Un altre, el social i
polític. Doncs bé, apuntem un recompte. Algú pensa que després d'una
declaració d'independència com la promesa, l'Exèrcit espanyol se
n'aniria de Catalunya? Marxarien alegrement la Policia Nacional i la
Guàrdia Civil? Els jutges demanarien destinació a Madrid? Empreses i
particulars deixarien de pagar els seus impostos a la Hisenda espanyola i
els abonarien a la catalana? Algú es pensa que l'actual societat
espanyola està disposada a assumir sense reaccionar una revolució
política d'aquest abast, que és concebuda en bona part en termes
dramàticament essencialistes?
També pot passar, no obstant això, que la coalició independentista,
que ha demostrat tenir habilitat tàctica, busqui una fórmula per, sense
renunciar al seu objectiu, esquivar ara mateix aquest mesurament de
forces sobre el terreny i el desfavorable recompte de suports polítics
formals dels altres Estats en el concert internacional. La qüestió rau
llavors en el fet que aquest moviment ha anat ja prou lluny per ser
deutor de la seva pròpia inèrcia i de la reacció provocada a l'altra
part. Necessita materialitzar algun èxit per seguir pedalejant i ampliar
el seu perímetre social i polític. Ningú sap com pot aconseguir-ho.
Potser Mariano Rajoy o el ministre Zoido vinguin una vegada més a
contribuir-hi.
L'encerta Felip VI quan afirma que la secessió de Catalunya
significaria la voladura de l'ordre constitucional espanyol. Seria la
volatilització de l'statu quo polític dissenyat a la dècada de
1970. Els dirigents que la promouen no semblen ser gaire conscients
d'aquesta part de la qüestió, que inevitablement es projecta sobre la
mateixa dinàmica interna catalana. Ells pensen que aquest statu quo
el va volar el Tribunal Constitucional el 2010 quan va decidir
substituir per uns retalls l'Estatut català pactat a les Corts i
confirmat per la ciutadania. Però, a hores d'ara, això explica ja
relativament poc. La independència de Catalunya seria la fi de l'actual
règim polític. I els règims polítics canvien, desapareixen, fins i tot
se suïciden, però quan ho fan no és sense oposar-hi grans resistències i
donar estrebades que poden ser terribles.
Alguns observadors, sobretot entre els politòlegs, apunten aquests
dies que, en realitat, tant si el moviment independentista triomfa com
si és derrotat, no serà possible tornar a l'statu quo anterior.
Si la legitimitat dels règims polítics reposa sobre el consentiment
dels ciutadans, és massa evident que a Catalunya una part substancial de
la ciutadania ha retirat el consentiment que tan entusiàsticament va
donar a la Constitució de 1978. Per a ells aquell consens ja no
existeix". "
(*) Periodista
No hay comentarios:
Publicar un comentario